Vi de Boira

En alimentació, en aquest país fem coses extraordinàries. A més, des de fa uns anys hem après a posar-hi un bon disseny, i els resultats són espectaculars. Els vins i els olis potser han estat dels primers productes en fer un canvi d'imatge i han apostat per un disseny modern però amb caràcter...un dels últims casos és el vi de Boira, una col·lecció de vins dolços D.O. Penedès, boníssims, que han fet un rentat d'imatge crec que molt encertada. A més, jo que sempre em fixo en les lletres, el text em sembla simplement preciós.

Paraty

Molta gent comença vacances avui...un paradís per descansar uns dies és sens dubte Paraty, a la costa Brasilenya. Vaig tenir la sort de ser-hi aquest any i seria una de les meves recomanacions d'on passar unes bones vacances. A mi m'agrada anomenar-lo el Cadaqués brasileny ;) Té un aire bohemi, artístic que t'impregna...a més d'unes platges impressionants! A més, hi ha llocs fantàstics on quedar-te, com la Pousada do Sandi, just al centre de la població. La decoració és perfecta, l'hotel molt còmode, amb tots els detalls que et puguis imaginar. A més té una piscina amb bar just al centre que s'agraeix molt per refrescar les tardes amb un còctel (caipirinha per exemple, la beguda oficial) i descansar amb un bon llibre: Bones vacances!

La meva Valentine

Fa uns dies em va venir de cop al cap " Jo tenia una màquina d'escriure!". Quan vaig fer 8 anys els meus pares em varen fer el millor regal, una Olivetti Valentine que carrossejava tot el dia per la casa i el jardí. Les tardes d'estiu m'asseia a terra a l'entrada de la casa amb la Olivetti entre les cames i com si es tractés de tocar un instrument complexa feia grans moviments amb els braços per teclejar el que el meu cap petit s'imaginava. Les tecles feien un soroll que a mi em semblava meravellós al impactar amb el paper -per suposat només m'ho semblava a mi, perquè no eren poques les vegades que el meu pare rondinant em deia que si no podia parar aquell soroll infernal-. Un dia, no sé a quina edat, ni el perquè, simplement me'n vaig oblidar de la meva màquina d'escriure. Sospito que va ser amb les meves primeres classes d'informàtica....però prefereixo tenir la idea romàntica que va ser simplement una cosa de l'edat. El curiós de tot plegat és que fins fa uns dies no hi havia pensat ni un sol instant més en la màquina d'escriure. Aquests últims dies he estat remenant trasters, golfes, armaris vells...de moment no hi ha ni rastre de la meva Valentine, però sé que la trobaré, li trauré la pols i el soroll de tecles tornarà a la meva vida.

Wall Art

Estem en ple procés de decoració del nostre pis i no és gens senzill! triar colors, mirar mobles, teixits i sobretot...posar-se d'acord! Però la veritat és que és molt divertit...el primer que varem tenir clar que volíem fer amb en Jaume era incorporar Wall Art al nostre menjador, sobre el nostre millor moble, una consola heretada del seu avi - un dia parlaré de la consola en qüestió- i els resultats els publicaré en breu, però de moment volia publicar els wall arts que m'han inspirat (a veure si s'assemblarà al resultat xxddd):

Every second counts...

Nixon és una marca de rellotges que m'encanta per l'aire retro que tenen els seus models i per això em vaig emocionar quan vaig descobrir la sèrie "The Time Teller P", la col·lecció de rellotges de colors que ha tret per l'estiu, simplement m'encanta! són de plàstic, per tant no has de patir per l'aigua i els colors són molt xulos...molt estiuencs! Aprofitant Sant Jaume vaig decidir que havia arribat el moment d'actualitzar el canell d'en Jaume i...perquè no el meu? El millor de tot és que ens el podem intercanviar! (sort que en Jaume no té por del rosa....) Versió Jaume, m'encanta el color piscina que té: La meva versió (o a la inversa!):

i per què no?

La meva parella sempre em diu que no li acaba de quadrar amb el meu caràcter que m’agradi tant la moda…i per què no? li responc sempre jo. Per què no sé, aquestes coses són de gent que es deixa influenciar per la resta i tu no ets així, tu vas a la teva….i això m’ha fet reflexionar més d’una vegada perquè és veritat, si estigués de moda portar la roba del revés jo li portaria i a més de les primeres…i per què? Doncs crec que és per re inventar-me a mi mateixa. A principis de temporada sempre penso això no fa per mi, però després començo a mirar looks, em poso en l’escena en que et poses aquell mono de seda curt o els pantalons bombatxos i veus a un nou jo, vivint coses noves, amb actituds noves, és una mica com si et transformessis amb la roba… no sé què n’opinaria un psicòleg, però de moment és la versió més convincent que he trobat a perquè sóc una mena de “fashion victim”. Bé, el tema és que com a bona fan de la moda les rebaixes no són la meva passió però sempre aprofito per comprar-me algun “clàssic” que normalment la meva butxaca no em permet en ocasions normals. En aquests casos un molt bon recurs meu és la web NET-A-PORTER, un autèntic vici de moda!! Avui he fet les meves primeres dues adquisicions d’aquesta temporada, però no són cap clàssic, al contrari! primer un mini-vestit de Alice+Olivia i una samarreta Stella Mc Cartney, dos de les meus dissenyadors preferits! Aquí teniu els modelets (tot i que els customitzaré al meu gust): samarreta llarga de Stella Mc Cartney i mini vestit Alice+Olivia.

I love it!

M’encanta la col·lecció de clàssics que ven Anthropologie. He esperat uns mesos a que jo o algun amic anés a NY per tenir-la (la venen via web, però el cost dels ports em feien una mica de ràbia) i finalment a finals de la setmana que ve podrà formar part de “els meus llibres”…simplement sóc feliç! Crec que els hi reservaré una de les lleixes del mig i tot….res més, simplement compartir la meva alegria : )

"The Savage Detectives"

No m’agrada llegir en anglès. No és per un tema de comprensió – que tampoc estic dient que el domini com a llengua nadiua, però prou com per comprendre’l bé- crec que és per un tema visual. No se’m fa tant atractiu a la vista com les llengües llatines. Tot i així, fa unes setmanes em trobava a un país estranger on només podia trobar quatre llibres, de qualitat prou dubtosa, en aquesta llengua. Això o res. Normalment acostumo a viatjar amb més llibres dels que sé que puc llegir en el temps que estic fóra per no trobar-me en aquestes situacions, però aquest cop vaig calcular malament. Per sort, entre els prestatges polsosos de la casa de cultura d’aquell poblet hi vaig descobrir ” The Savage Detectives” de Roberto Bolaño i no ho vaig dubtar ni un segon. Vaig pagar un preu europeu pel llibre i aquella mateixa nit ja el vaig començar a devorar. He de dir que ni em recordava que estava llegint en anglès, des de la pàgina 1 el ritme fa que t’enganxi, la història et submergeix en aquell Mèxic del 75 ple de sexe, poetes, vida, literatura, art, amor…però això sí, tot salvatge. La història és la seva, narrada entre dos dels personatges, l’Arturo Belano i en Garcia Madero – Bolaño va emigrar al DF amb 15 anys- però tampoc és només la seva, sinó que crec que va ser la de una generació. Em crea nostàlgia d’un temps que no he viscut però que enyoro (aquesta frase em sona a Sanjosex), de primerencs poetes que donaven la vida pel que creien. Ahir el dissenyador de l’empresa comentava distret tot dinant que amb 20 anys va conèixer a una californiana a Cadaquès, que es va enamorar i que ho va deixar tot, família, carrera, amics…per viure amb ella a una cova en una cala. Va aguantar només unes setmanes la vida hippie, però no crec capaç a ningú de la meva generació de fer aquest pas, deixar-ho tot només amb l’objectiu de viure cada dia pel que creus…com Belano/Bolaño per la poesia, com el dissenyador per la californiana. Sóna a tòpic, però crec que ens falta sang. M’hauria agradat conèixer al Bolaño venedor de polseretes a les rambles de Girona. Quan hi passejo me l’imagino amb la seva caçadora negra gastada i el cigarro entre els dits, amb la mirada distreta i fent una ullada ràpida de tant en tant al cul d’alguna Gironina.

Lomo Addict

A partir d’ara podré penjar fotos més artístiques i personals, ja que no puc parar de donar-li al click de la meva nova Lomo Diana (ve amb flaix hi tot!). Les càmeres Lomogràfiques permeten transformar les fotos en obres d’art, penjaré exemples propis, de moment aquí hi ha alguns trets del google… Aquesta és la càmera en qüestió:

Estic enamorada...d'un sofà

Ho he de confessar..pot semblar molt frívol enamorar-se d’un moble, però és que no puc parar de pensar en ell. A sobre és francès, i a mi m’encanta tot el que ve del meu país veí. Dissabte em vaig atrevir a anar-lo a veure personalment, i crec quea ell també li he agradat. Almenys em va acollir sense vergonya a la seva còmode falda…i és que jo no me n’estic per poca cosa, el meu amant en qüestió és ni més ni menys que un Roche Bobois fet a mida. Des de que el vaig veure a una revista de decoració un dia distreta anant amb tren, no he pogut parar de somiar amb ell. Imagina’t aquest sofà Anagramme però amb la roba de Missoni que han dissenyat pel model Mah-jong , de flors immenses i velluts preciosos…un luxe, sens dubte…el millor de tot? és possible! pots personalitzar el teu amor fracès segons les teves preferències…jo ja tinc clar com vull el meu (almenys de moment en somnis, ja que és costós) i tu el teu?

Gira-sols

Cada dia vaig a treballar a l'Empordà. Surto de la ciutat i poc a poc m'endinso en un nou món, on l'atmosfera és més clara i brillant. El paisatge es va transformant poc a poc, com si li costés. La carretera, que es fa més estreta, t'indica que has deixar enrere la resta de la humanitat i que t'estàs endinsant en l'Empordanet. Els colors es tornen més nítids i el paisatge és meravellós. Cada dia quan giro a la cruïlla on definitivament deixes enrere la realitat i entres a l'Empordà, no em puc estar de baixar la finestra del cotxe i treure el braç. L'aire net entra furiós i m'envolta, m'encanta. Ara, que és l'estiu, tinc un altre plaer afegit a baixar la finestra del cotxe i és que els gira-sols em donen la benvinguda al meu món de dia. Camps plens d'aquestes flors grogues precioses com sols. Adoro l'estiu, adoro l'Empordà.

Jo toco i tu balles, Muriel Villanueva Perarnau

La Irene i l’Ausiàs són els protagonistes d’aquesta excel·lent novel·la guanyadora del Premi Montflorit. Dos personatges que he mantingut a la memòria després de fins hi tot varis mesos d’haver acabat el llibre i és que la seva història toca, potser perquè podria ser la història de qualsevol: una noia de trenta llargs marcada per la història de la família i per la búsqueda de la seva pròpia identitat. Un noi de vint-i- tants, estudiant de ball i amb una vida d’estudiant com milers de joves de Barcelona. Però el que fa especial aquet llibre és que no ens trobem davant d’una història estereotipada, explicada mil vegades, sinó que els personatges surten del llibre i cobren vida, tenen una personalitat pròpia que ens recorda sempre a algú però que els fa únics. Val la pena.