Massa Felicitat

Alice Munro és la dama del conte. El broda amb la mateixa facilitat en que qualsevol es pot fer el nus als cordons de la sabata. Sap aixecar la primera capa de pell de les persones i veure què s’hi amaga realment a sota: qui som, què esperem. En Massa Felicitat només ratifica el seu regnat i el seu títol de Txèkhov canadenca: retrata en deu contes uns personatges que se’ns mostren reals, treballats i aprofundits com si fossin de novel•la. No és d’estranyar que hagi sonat en varies ocasions com a candidata al Premi Nobel de Literatura, amb aquesta obra, demostra que se’l mereix. L’edita en català Club Editor i crec que em va costar uns 23€ (us asseguro que molt ben invertits!)

Nocturns

Feia dies que no parlava de llibres, i és que Nocturns és el títol de l'últim llibre que he llegit i, he de dir que m'ha encantat!! Potser coneixeu ja l'autor, Kazuo Ishiguro, per la seva gran novel·la " El que queda del dia". El director James Ivory la va portar al cinema, amb la Emma Thomson i l'Anthony Hopkins. Nocturns és un llibre de relats, on cada història està lligada d'una manera o altre a la música i a la nit. És un llibre que et llegeixes d'una tirada però al que dónes voltes durant un temps: darrera el que sembla un estil senzill de narració, s'hi amaga molta profunditat en els personatges i situacions amb aquest toc anglès (l'autor és japonès però viu al Regne Unit des dels 6 anys) que primer sembla humor i resulta que, més que gràcia, et fan entristir quan hi reflexiones...personalment, tot i que no m'agrada massa recomanar: opino que no us el perdeu! Edita Empúries en català i tradueix Albert Torrescana; preu: 17€

{ Breakfast at Tiffany's }

Ahir varem saber que tindríem un motiu més per a recordar el 16 de desembre: havia mort el cineasta Blake Edwars, director entre d'altres de la boníssima pel·lícula Breakfast at Tiffany's. La imatge més famosa d'Audrey Hepburn, convertida en un dels vinils més famosos, li devem a ell...però si realment haguéssim de deure alguna cosa a algú, jo em decantaria més per a Truman Capote, l'escriptor de Breakfast at Tiffany's...pagaria tot el que tinc (que no és gaire) per poder fer un cafè amb Capote. Des de que el vaig descobrir a A Sang Freda, podríem dir que em vaig "obsessionar" amb els seus llibres i durant uns mesos només vaig llegir llibres seus (tranquils no és greu, tendeixo a les obsessions literàries, em va passar el mateix amb Hemingway). És la part més romàntica de quan mort un artista, per molt que ell/a ja no hi sigui, sempre queda una part seva a la Terra...

De gran vull ser Pierre Michon

He de confessar que si em demanes què vull ser de gran et diré que escriptora - i tenir un bar :) - però escriptora de veritat, narradora de la meva realitat. M'agradaria ser Pierre Michon: començar a escriure als 40, viscuda, llegida i que la meva primera obra fos com Vides minúscules, una obra fabulosa. Demano poc, oi? ;) Explico tot això perquè fa temps que aquest senyor ocupa un lloc destacat dins les meves lectures preferides. Vides minúscules em va obsessionar, és un nou gènere en sí mateix. Una nova manera d'autobiografar-te sense parlar de tu. Llest, culte, obsessionat per Rimbaud i tocat per Borges, té el do d'escriure prosa amb el to de la poesia de Baudelaire. Anagrama aquest any ha publicat Onze, la seva última obra que ha tardat 15 anys en preparar i que arriba a aquest país amb el Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa sota el braç. Com qui planeja un viatge, jo faig plans per conquerir el temps i tornar a endinsar-me dins de la literatura de Michon. Tot un plaer, sens dubte!

Tresor Literari

Et lleves, corres, arribes tard, tot surt del revés: emails que no arriben, vagues a França, duanes complicades llatinoamericanes, clients que no contesten... dinar a la oficina un entrepà, tornar a córrer i per fi, a les 6 de la tarda un email que esperava de feia setmanes. Havia arribat el meu tresor literari! I és que feia dies que anava darrera d'aquesta joia: Don Quijote de la Mancha, de Cervantes, il·lustrat per Dalí i editat per Martí de Riquer, de Planeta. :) Dintre dels llibres no descatalogats, ha passat a ser el llibre més "valuós" que tinc, el que ja m'estic pensant a qui deixaré en herència xxxdddd Quan feia EGB tenia el pitjor professor de literatura castellana però sempre feia el fatxenda dient que llegia El Quixot cada estiu. Amb 12 anys me'n vaig cansar de sentir-lo i vaig decidir que jo també el llegiria aquell estiu, que tampoc havia de ser cap gran proesa...però no vaig entendre'l. Vull dir que no vaig entendre'l de debò, no vaig captar les influències pels clàssics que havia tingut Cervantes, la intertextualitat, ni la genialitat de l'obra que tenia davant, no el vaig saber contextualitzar tampoc, ni saber veure la marca que havia deixat en la literatura universal, però vaig saber que estava davant d'un llibre molt especial que m'ha obsessionat. Heu llegit mai Don Quijote? No? Doncs com diu el Sr De Riquer, us envejo, perquè res és comparable a descobrir-lo per primera vegada.

Felicitats Mario!

A Gualta no podíem deixar de felicitar un dia com avui a Mario Vargas Llosa pel premi Nobel de Literatura 2010! Moltes felicitats! Esperem amb candeletes "El sueño del Celta" ;)

Dissabte, d'Ian McEwan

Res del que pugui dir sobre Ian McEwan o sobre la seva novel·la Dissabte serà nou. La novel·la ja té uns anys (del 2005, Ed. Empúries en català) i totes les crítiques possibles ja estan fetes (totes boníssimes), però en aquest petit racó personal no podia deixar d'escriure sobre aquest escriptor que m'apassiona. Tampoc volia parlar sobre la seva gran novel·la "Expiació", ni sobre la última "Chesil Beach", ja que són les dues que més fàcilment caiguin a les mans si es demana per alguna obra seva (i realment valen la pena, un dia vull parlar d'Expiació, també de la pel·lícula, m'encanta). Dissabte per mi és un llibre extraordinari, està molt ben escrit: la construcció dels personatges està molt ben feta, (molt destacable la seva evolució a través de records i pensaments), el desenvolupament de tota la història a partir d'un fet poc transcendental és magistral, l'ambientació històrica en el dissabte 13 de febrer de 2003 és molt encertada i dóna molt joc per descobrir millor als protagonistes (va haver-hi una manifestació multitudinària a Londres contra l'invasió d'Irak). La veritat és que la obra és molt sòlida, no hi ha cap punt que s'escapi, està tota tant ben tramada que impressiona...i és que Dissabte és la història del neurocirurgià Henry Perowne i la seva família des de la matinada de dissabte 13 de febrer, quan es desperta sobtadament, fins ben entrada la nit del mateix dia. 304 pàgines que narren això, un Dissabte.

De què parlo quan parlo de que Murakami corre.

Que Murakami és un dels meus autors contemporanis preferits no és un secret per ningú que em coneix. De que prefereixo la seva obra dels 90s més que l'actual tampoc, però és que entre Murakami i jo hi ha alguna cosa especial, li tinc una mena d'admiració estranya. No exagero quan dic que va ser per ell que vaig estudiar japonès: quan a les classes les okuriganas se'm feien impossibles, somiava en poder aconseguir llegir la seva obra en V.O.-ara he assumit que és una fita inabastable, almenys per mi :) - . Dissabte era a la platja amb uns amics i un d'ells, en Joan, em va dir que estava llegint l'últim llibre publicat aquí "del teu amic Murakami". El llibre és "De qué hablo cuando hablo de correr". Quan es va publicar em vaig dir a mi mateixa que aquest seria el primer llibre que no llegiria de Murakami i això va ser un cop dur per mi. Mai he entès aquesta dèria per córrer, per mi és com anti-natural. Córrer tampoc és una cosa rara entre escriptors, de fet Murakami era el traductor en japonès de John Irving (un altre bon corredor) i se sap que feien les reunions mentre corrien per Central Park, però mai havia pensat que pogués donar com per fer un llibre sobre el que representa córrer per una persona. En Joan també és un fidel corredor i una de les persones més intel·ligents que conec, per això li vaig preguntar perquè corria: "Per pensar; i perquè la constància és un valor que m'agrada saber que tinc".

Ahir, després de 10 anys sense fer exercici, em vaig calçar les NewBalance, vaig agafar les gosses, "Córrer" de Sanjosex a l'ipod i vaig començar a enfilar la Vall de Sant Daniel. Crec que avui hi tornaré. Potser és per això que tinc aquesta estima estranya a Murakami, perquè em fa pensar.

Marxo de vacances amb l'Anna (Karénina)

Per vacances cada any trio un clàssic i em permeto el luxe de llegir hores i hores cada dia. És que no puc llegir per etapes, una horeta cada dia...aquests llibres no han estat pensats per això, van ser escrits quan encara la gent podia gaudir del seu temps, quan les tardes eren llargues i començaven després de dinar i acabaven quan entrava la foscor...sé que em refereixo només a l'alta societat de l'època, però és que ningú més sabia llegir sobre el 1873, l'any en que es va escriure Ana Karenina. Sí, aquesta és la meva elecció per aquest any -no em fa vergonya reconèixer que tant sols he llegit Guerra i Pau de Tolstoi :p - i és que aquest any 2010 és l'any del Lleó, i una de les úniques diferències respecte la resta d'anys (ja es podria commemorar una mica més efusivament no?) és que els editorials treuen noves edicions. Això ja és un gran què, oi? i un molt bon motiu per engrescar-se amb el Sr. Lleó. Després de remenar per varies llibreries i no decidir-me del tot, en Jaume em va regalar la nova edició d'ALBA Editorial (recomanat pel meu llibreter de confiança ;) ) i l'ha encertada! Crec que tinc una molt bona edició a les mans. Per suposat faré un post més endavant - o varis- d'Ana Karenina, però de moment volia deixar escrita la meva emoció per l'expectativa de tardes assentada a la fresca gaudint de la lectura. Promet!

I love it!

M’encanta la col·lecció de clàssics que ven Anthropologie. He esperat uns mesos a que jo o algun amic anés a NY per tenir-la (la venen via web, però el cost dels ports em feien una mica de ràbia) i finalment a finals de la setmana que ve podrà formar part de “els meus llibres”…simplement sóc feliç! Crec que els hi reservaré una de les lleixes del mig i tot….res més, simplement compartir la meva alegria : )

"The Savage Detectives"

No m’agrada llegir en anglès. No és per un tema de comprensió – que tampoc estic dient que el domini com a llengua nadiua, però prou com per comprendre’l bé- crec que és per un tema visual. No se’m fa tant atractiu a la vista com les llengües llatines. Tot i així, fa unes setmanes em trobava a un país estranger on només podia trobar quatre llibres, de qualitat prou dubtosa, en aquesta llengua. Això o res. Normalment acostumo a viatjar amb més llibres dels que sé que puc llegir en el temps que estic fóra per no trobar-me en aquestes situacions, però aquest cop vaig calcular malament. Per sort, entre els prestatges polsosos de la casa de cultura d’aquell poblet hi vaig descobrir ” The Savage Detectives” de Roberto Bolaño i no ho vaig dubtar ni un segon. Vaig pagar un preu europeu pel llibre i aquella mateixa nit ja el vaig començar a devorar. He de dir que ni em recordava que estava llegint en anglès, des de la pàgina 1 el ritme fa que t’enganxi, la història et submergeix en aquell Mèxic del 75 ple de sexe, poetes, vida, literatura, art, amor…però això sí, tot salvatge. La història és la seva, narrada entre dos dels personatges, l’Arturo Belano i en Garcia Madero – Bolaño va emigrar al DF amb 15 anys- però tampoc és només la seva, sinó que crec que va ser la de una generació. Em crea nostàlgia d’un temps que no he viscut però que enyoro (aquesta frase em sona a Sanjosex), de primerencs poetes que donaven la vida pel que creien. Ahir el dissenyador de l’empresa comentava distret tot dinant que amb 20 anys va conèixer a una californiana a Cadaquès, que es va enamorar i que ho va deixar tot, família, carrera, amics…per viure amb ella a una cova en una cala. Va aguantar només unes setmanes la vida hippie, però no crec capaç a ningú de la meva generació de fer aquest pas, deixar-ho tot només amb l’objectiu de viure cada dia pel que creus…com Belano/Bolaño per la poesia, com el dissenyador per la californiana. Sóna a tòpic, però crec que ens falta sang. M’hauria agradat conèixer al Bolaño venedor de polseretes a les rambles de Girona. Quan hi passejo me l’imagino amb la seva caçadora negra gastada i el cigarro entre els dits, amb la mirada distreta i fent una ullada ràpida de tant en tant al cul d’alguna Gironina.

Jo toco i tu balles, Muriel Villanueva Perarnau

La Irene i l’Ausiàs són els protagonistes d’aquesta excel·lent novel·la guanyadora del Premi Montflorit. Dos personatges que he mantingut a la memòria després de fins hi tot varis mesos d’haver acabat el llibre i és que la seva història toca, potser perquè podria ser la història de qualsevol: una noia de trenta llargs marcada per la història de la família i per la búsqueda de la seva pròpia identitat. Un noi de vint-i- tants, estudiant de ball i amb una vida d’estudiant com milers de joves de Barcelona. Però el que fa especial aquet llibre és que no ens trobem davant d’una història estereotipada, explicada mil vegades, sinó que els personatges surten del llibre i cobren vida, tenen una personalitat pròpia que ens recorda sempre a algú però que els fa únics. Val la pena.