"The Savage Detectives"

No m’agrada llegir en anglès. No és per un tema de comprensió – que tampoc estic dient que el domini com a llengua nadiua, però prou com per comprendre’l bé- crec que és per un tema visual. No se’m fa tant atractiu a la vista com les llengües llatines. Tot i així, fa unes setmanes em trobava a un país estranger on només podia trobar quatre llibres, de qualitat prou dubtosa, en aquesta llengua. Això o res. Normalment acostumo a viatjar amb més llibres dels que sé que puc llegir en el temps que estic fóra per no trobar-me en aquestes situacions, però aquest cop vaig calcular malament. Per sort, entre els prestatges polsosos de la casa de cultura d’aquell poblet hi vaig descobrir ” The Savage Detectives” de Roberto Bolaño i no ho vaig dubtar ni un segon. Vaig pagar un preu europeu pel llibre i aquella mateixa nit ja el vaig començar a devorar. He de dir que ni em recordava que estava llegint en anglès, des de la pàgina 1 el ritme fa que t’enganxi, la història et submergeix en aquell Mèxic del 75 ple de sexe, poetes, vida, literatura, art, amor…però això sí, tot salvatge. La història és la seva, narrada entre dos dels personatges, l’Arturo Belano i en Garcia Madero – Bolaño va emigrar al DF amb 15 anys- però tampoc és només la seva, sinó que crec que va ser la de una generació. Em crea nostàlgia d’un temps que no he viscut però que enyoro (aquesta frase em sona a Sanjosex), de primerencs poetes que donaven la vida pel que creien. Ahir el dissenyador de l’empresa comentava distret tot dinant que amb 20 anys va conèixer a una californiana a Cadaquès, que es va enamorar i que ho va deixar tot, família, carrera, amics…per viure amb ella a una cova en una cala. Va aguantar només unes setmanes la vida hippie, però no crec capaç a ningú de la meva generació de fer aquest pas, deixar-ho tot només amb l’objectiu de viure cada dia pel que creus…com Belano/Bolaño per la poesia, com el dissenyador per la californiana. Sóna a tòpic, però crec que ens falta sang. M’hauria agradat conèixer al Bolaño venedor de polseretes a les rambles de Girona. Quan hi passejo me l’imagino amb la seva caçadora negra gastada i el cigarro entre els dits, amb la mirada distreta i fent una ullada ràpida de tant en tant al cul d’alguna Gironina.